Benvolguts amics i amigues,
Faig una cosa que no és habitual en mi: m’adreço a tots vosaltres per tal de recomanar-vos una obra de teatre realment espectacular, emocionant, que actualment s’ofereix al públic barceloní al teatre Romea. Es tracta d’INCENDIS, d’en WADJI MOUAWAD, dirigida pel jove Broggi i interpretada per una fantàstica Clara Segura amb en Julio Manrique.
Esquil i Sòfocles es van quedar curts. Incendis recupera emocions, engalta la veritat com un franctirador, ens emmiralla, ens commou, ens deixa bocabadats amb una trama dramàtica insostenible (per excés de pathos) i alhora captivadora, una història contada com poques vegades s’ha vist (escenes simultànies que fan que el recurs al flash-back sigui un truc de parvulari) que s’endinsa no només en l’horror del passat recent del Líban sinó en la recerca de tots i de cadascú de nosaltres.
Coneixeu alguns el meu interès per l’Orient Mitjà. He llegit força llibres mirant d’entendre com funcionen les comunitats libaneses, com va passar la guerra en aquell pedaç de món, com s’explica aquella societat (i potser el millor llibre que ho explica és Pity the nation d’en Robert Fisk); doncs bé: Incendis t’ho explica sense recórrer a fets històrics, sense mencionar Israel ni Síria ni Maronites o Palestins. Tot hi és, ans res no s’hi menciona. Una guerra civil ben bé podria ser una altra (i ho és, ai las!). Incendis t’arriba a l’ànima. Concretament a la guerra civil (en guerra con mis entrañas) que tots portem a dins, més o menys amagada.
Jo nos soc gaire afeccionat al teatre. Però no havia mai vist una tragèdia com aquesta. Antígona, els Perses, Èdip Rei, Èdip a Colona… Us asseguro que si us recomano aquesta obra és perquè es posa a l’alçada d’aquests clàssics sense complexos.
De veritat: feu un petit esforç, aneu-hi. Paga la pena, de veritat, des del cor; fins ben endins de l’ànima, val molt la pena: una experiència catàrtica com n’hi han poques. Tres hores i escaig de pur plaer escènic, de veritat, d’emoció.
